Moisès Rodríguez, nascut el 8/7/1972 a Figueres,

Els meus primers dibuixos van ser a l’edat primerenca, típic!!, ja als tres anys no només pintava sobre paper, sinó que il·lustrava les parets de casa meva, i als quatre anys m’havia convertit en un grafiter!!

A les parets de la meva habitació estava il·lustrada tota la meva fantasia.

Als 5 anys presento el meu primer dibuix a l’escola i el meu art encara no era acceptat, ja que em va costar un càstig i una imposició, “dibuixar només allò que t’imposaven” una cosa del que estava en total desacord.
El meu camí grafiter va seguir pels carrers de Figueres, a l’edat de set anys, agafava els guixos i il·lustrava els meus pensaments a les parets, en un llarg recorregut que anava de l’escola a casa meva.
Evidentment, van ser criticades fins al punt de la prohibició.
És cert que el que jo feia en aquell moment, pintar a les parets!!, avui s’ha convertit en art urbà, qui ho imaginaria en aquella època de censura i repressió, que això arribaria a ser art. Per tant, i en vista de l’èxit, vaig deixar de banda aquest protagonisme que només em portava problemes.
La resta de la meva infància i pubertat em vaig dedicar a canalitzar la meva creativitat de diferents maneres, però l’assignatura que millor puntuava als estudis primaris era la de dibuix.

Als 17 anys, amb aquesta creativitat sobrant, muntava la meva pròpia empresa. Combinava la feina amb l’art i en el moment que vaig portar la meva empresa a un punt alt i tenia l’autonomia per crear i créixer personalment, tornava a prendre el pinzell que havia aparcat a l’edat de set anys.
El 2013 vaig fer una recopilació de tot el que havia escrit (diaris, quatre llibres escrits i dos-cents dibuixos) i continuava el camí que m’ha dut fins aquí.

En aquests anys he pintat més de quatre-centes obres en diferents mides, una obra que li anomeno ((un viatge pel temps)) doncs recull tot el que s’emmagatzema a la meva ment, des dels set anys fins al moment.
Jo pinto i després penso, així és la meva obra!!!
Avui, als meus 50 anys, comparteixo la meva obra amb el món i el més important no és arribar al final del camí, és fer-lo! I això és el propòsit del present.

Dono gràcies a la vida, i a l’oportunitat que tinc de respirar i de viure ara.
Gràcies, gràcies